Laugavegur

Una de les coses que tenia planejades per fer l'últim cop que vaig ser a Islàndia era el Laugavegur (també aquí i aquí) [Löiga-végur]. A part de ser el nom d'un dels carrers principals de Reykjavík, també és el nom d'una ruta molt popular de 55 km que va des de Landmannalaugar fins a Þórsmörk.

Cartell de FÍ (Ferðafélag Íslands [Ferða-fielag Íslands], ~ Associació Excursionista) de la ruta

Així doncs, diumenge al matí vaig llevar-me a les 6 per esperar una hora fins que parés de ploure, moment en el qual vaig poder plegar la tenda una mica decentment, vaig esmorzar i vaig agafar un bus cap a Landmannalaugar [Lant-mana-löigar], que és de fet el primer lloc on vaig ser quan vaig arribar a Islàndia la primera vegada (sense comptar Reykjavík).

Incís: Per si algú ve nou, que sempre m'alegra, veureu que moltes vegades després dels noms raríssims en islandès, escric entre claus una aproximació de la seva pronúncia en català. Esclar que hi ha alguns sons que no tenim com ö o ü que escric com en alemany (serien la oe i la u franceses), la þ (que es diu Thorn, escric [z] i seria la z castellana) i la ð (que es diu Edh i seria com la nostra d intervocàlica o la th anglesa en la paraula the o father i que escric [ð]). A més, també solc separar per guionets les parts de les paraules, perquè pràcticament tots els noms de lloc tenen un significat directe (de fet els nostres noms sovint també però la llengua ha evolucionat molt més que l'islandès, que és pràcticament igual al que parlaven els primers colonitzadors). Així doncs, Landmannalaugar consisteix en Land- [lant], que és el nom d'una comunitat de pagesos, -manna- [mana] homes i -laugar [löigar] que són banys. El nom és literalment "Els banys de la gent de Land". Una mica més sobre l'islandès aquí.

Continuant amb el viatge. El Laugavegur és impressionant. És una de les rutes més recomanables tot i que són les rambles, està plena de gent (fins a cert punt amb raó), i de fet em dóna la sensació que una mica massa i tot (tot i que no molt diferent que alguna part dels pirineus). Ara, repeteixo que val la pena.

Resumint, és una ruta amb 5 tipus de paisatge diferent: Comencem pels grocs i grisos de les fonts termals de Landmannalaugar, amb columnes de fum sortint de la terra i fins i tot lila i rosa al terra:

Zona de Landmannalaugar 

Després, passem al negre de la roca obsidiana contrastat amb el blanc de la neu, a la zona més alta de la ruta, a 1000 metres d'alçada:

Des del refugi del Hrafntinnusker [Hrap-tinnu-sker] 

A continuació apareixem a una vall totalment vasta de color verd amb les glaceres al fons de tot:

Vista al llac Álftavatn [Àulfra-vat] 

Seguidament arribem a planúries extenses amb grava negra, sorra i vents com si es tractés del desert:

De camí cap a Ermstur 

I finalment arribem als boscos frondosos (a nivell islandès) de Þórsmörk [Zours-mörk] (literalment Les terres de Thor):

Arbres a Þórsmörk

Fet aquest resum, a la narració de la ruta.

Zona de Landmannalaugar

El bus va arribar a Landmannalaugar a les 13:30 aproximadament i jo vaig aprofitar per menjar una mica i preparar-me mentalment per la caminada. Resulta que el camí està pensat per fer en quatre trams, dos de 12 km al principi, i dos més de 15 km al final. En el primer tram puges uns 400m fins al refugi de Hrafntinnusker [Hrap-tinnu-sker], en el segon tram els baixes i el tercer i quart tram més llargs tenen pujades i baixades, però en general perds alçada.

Landmannalaugar

Abans de sortir, els guardes del refugi i la zona d'acampada de Landmannalaugar advertien de la presència de molta boira als voltants del cim Hrafntinnusker i aconsellaven molt fortament a portar GPS i sinó, fer-se amic d'algú que en dugués. També hi havia molts cartells avisant que anessis ben preparat, que les condicions meteorològiques a l'interior d'islàndia (els Highlands o el Hálendið [Hàu-lèndiz) poden variar molt ràpidament. Efectivament això és així, ja en parlarem del temps. Bé, jo no és que anés mal preparat però tampoc tenia el millor equip per passar una tormenta així doncs, em vaig començar a mentalitzar de fer els dos trams de 12 km en un dia, cosa que de fet ja contemplava com a possibilitat des del principi. Així a les 14:00 em vaig posar en camí.

Com deia, el paisatge de Landmannalaugar és impressionant i si no feu la ruta, com a mínim aneu allà a fer una excursioneta per la zona perquè realment paga la pena (i després us banyeu a les termes). Ara, el que sí que recomanaria jo a la gent  que vulgui fer la ruta és que no dormi a Landmannalaugar:  la zona està a una alçada a la que ha estat impossible fer créixer herba (s'ha intentat molts cops) i per tant, s'ha d'acampar en un terreny totalment rocós on fins i tot no és possible de vegades clavar-hi les piquetes. Les tendes solen estar subjectades amb pedres i en general, és una zona amb molta gent. Dels refugis ja no en parlo, perquè cal reservar-los si no amb un any, amb sis mesos d'antelació segur.

Poc a poc et vas allunyant de les zones més massificades i et vas trobant amb gent que va fent la ruta. L'olor a sofre va acompanyant al paisatge i per tot arreu veus columnes de fum o sortides d'aigua calenta. També vas guanyant alçada i van apareixent plaques de neu que has de travessar. A més, la roca que hi ha per la zona és totalment negra, roca obsidiana, que és la que dóna nom al cim al quan et vas dirigint. Hrafntinnusker es compon de les paraules Hrafntinnu (o Hrafntinna [Hrap-tinna]) que vol dir roca obsidiana, i sker (que és algun nom per pic o cim o similar, no ho sé del tot). A més a més, i això ja són suposicions meves, la paraula Hrafntinna conté Hrafn [Hrap] que vol dir Corb (Raven en anglès, Rabe en alemany). Finalment, vaig arribar al refugi al peu  d'aquest pic i vaig veure que realment hi havia una zona d'acampada molt petita, en una petita clapa sense neu i que a més ja estava pràcticament plena de neu. Eren les 17:00 i el lloc no invitava gens a quedar-s'hi (almenys a mi) i per tant vaig decidir que seguiria fins a la següent zona d'acampada. Cal afegir que de la boira que ens havien avisat, no en vaig veure ni una mica, tot el camí clar i amb sol, una sort.

 La roca obsidiana

 Aquest lloc feia olor a ou

 Sortida d'un riu termal

 Estació meteorològica (?)

Refugi del Hrafntinnusker

Així, vaig seguir caminant una bona estona sol pensant que era l'últim que havia sortit del refugi (possiblement cert) i una mica cagat que no m'hagués flipat. Per sort, al cap d'una estona caminant vaig veure a la llunyania gent pel camí davant meu, per tant com a mínim no anava per mal camí. Finalment vaig arribar al coll a partir del qual era tot baixada (però una bona estona!) i des d'on es podia gaudir d'una vista espectacular amb el llac Álftavatn [Àulfta-vat] al fons, que era el meu nou objectiu.

 Arribada al coll i vista amb l'Álftavatn al fons

 Baixant per la vall

Durant tota la baixada vaig anar avançant poc a poc a la gent que tenia davant, cosa que em deia que duia un ritme bastant lleuger i després d'un parell d'hores baixant, vaig arribat al llac Álftavatn. De nou, amb molt bon temps durant tot el camí. El primer tram havia estat tot un èxit. Arribat allà, vai plantar la tenda, vaig fer el sopar i vaig anar a dormir.

 Segueix la vall

I més

El dia següent em vaig llevar a les 6 però estava plovent. Així doncs, vaig decidir dormir una hora més. A les set, seguia plovent, i a les 7:45 també i no tenia massa ganes de parar. Així doncs, vaig haver de resignar-me a sortir de la tenda, alleujat una mica perquè la tenda sempre amplifica una mica la magnitud de la pluja, i vaig esmorzar en un lloc a raser i finalment vaig plegar les coses, entre elles la tenda mullada, una cosa que no fa molta gràcia. Tocava tocar el dos d'allà i ben ràpid perquè no tenia funda impermeable per la motxilla (ERROR!) de manera que la màrfega s'anava mullant i cada minut sota la pluja augmentava les probabilitats de mullar els continguts de la motxilla. D'aquesta manera em vaig posar en camí a les 8:30, de nou a pas lleuger amb la intenció de fer els dos últims trams també en un dia (si havia fer 24 km en mig dia, en podia fer 31 en un dia) i fugir del mal temps.

Sortida amb mal temps, i un home contemplant la meva selfie 

Aquesta és la pinta a la sortida, no sembla massa dolenta però no parava de ploure 

La cosa no parava, la pluja, no massa intensa però que mullava, seguia fent de les seves i jo li anava donant sense parar. En un moment vaig arribar a un riu. Si una cosa he après en aquesta ruta, aquesta és l'obstacle que representa un riu. És impressionant com d'acostumat n'estic als ponts. A més, als pirineus, els rius en general acaben de néixer i no són massa amples, sempre es poden travessar. Allà en canvi, els rius glacials són generalment molt amples i cabalosos, i als highlands no pots esperar trobar-te ponts (bàsicament perquè les riuades periòdiques se'ls endurien i no té massa sentit). Així doncs, els rius s'han de passar per pedres o sinó, a treure's les botes, arremangar-se els pantalons i apa, a trobar un gual per on passar. Aquest era el cas. Em vaig trobar amb un riu glacial que només el podia passar per un gual on també hi vaig trobar un grup de francesos traient-se les botes. Jo, que el que menys gràcia em feia era creuar el riu, vaig treure'm les botes ben ràpidament, em vaig arremangar els pantalons i vaig creuar directament. Ara, el riu era més fons del que semblava i en un moment em vaig trobar amb aigua pràcticament fins a la cintura, és a dir, pantalons xops.

 Aquest és un dels rius (concretament aquest però tenia pont!)

Aquí ja ha parat de ploure (Spoiler?)

Com que igualment estava mullat, vaig decidir seguir caminant i marxar el més aviat de la vista del grup de francesos haha que havien pogut contemplar el meu ridícul. I vaig mentalitzar-me que hauria de seguir caminant en aquelles condicions durant unes quantes hores. Per sort, no sóc una persona de fred i a la mínima que faig esforç em calento molt, cal dir doncs que fred no en vaig passar. Les coses van anar millorant a partir de llavors. Poc després de l'episodi del riu la pluja va anar minvant i a mesura que anava avançant, vaig sortir dels núvols fins a ser capaç de veure el sol de nou. Amb un parell d'hores ja tornava a estar sec i vaig arribar al final del tercer tram a les 12:00. 

Es veu una mica el cel!!!

 Aquí hi havia sorra i vent, que no era la millor combinació si estàs mullat

De nou es divisa el cel blau!

A Ermstur, el tercer refugi, vaig dinar una miqueta ja més o menys sec i cap a les 12:45 vaig decidir seguir caminant. La meva intenció i motivació principal va ser que després d'estar tot mullat i amb la tenda mullada, aquella nit llogaria un Bungalow i dormiria en un llit. A més, em sonava que de Þórsmörk sortien busos al vespre i que per tant podria anar a algun lloc si l'última zona d'acampada no estava bé. Vaig seguir caminant, sempre admirant el paisatge i astorant-me constantment, no sé quantes vegades vaig cridar "Uau!" en tot el viatge...

 Refugi d'Ermstur

 Cartell a Þórsmörk i un coco!

 Zona d'Ermstur

 Segueix el camí

 Estret per on passa un riu (també hi havia pont!)

L'estret un cop passat

 Vegetació!

A les 17:45 arribava al final de la ruta. A la zona de Þórsmörk hi ha tres llocs on dormir: Húsadalur [Husa-dalür], Langidalur [Làunki-dalür] i Básar [Bàusar]. El càmping de Húsadalur anunciava 'Huts' així que vaig decantar-me per aquest. Un cop arribat, vaig veure que el càmping no estava gens malament i poc a poc vaig anar traient-me la idea de dormir en bungalow, ja que cada cop estava menys afectat pel mal temps, que ja feia hores que havia passat, i anava veient les coses amb més optimisme. Al final doncs, vaig optar per acampar, plantar la tenda i deixar que s'assequés i gaudir de les instal·lacions que oferia el càmping (una mica car potser) com eren una bassa d'aigua calenta i una sauna, excel·lent per un dia d'haver caminat molt.

Boscos a Þórsmörk

Camí entre boscos

 Un fanal (?????)

Abans d'arribar a Þórsmörk

En aquell càmping crec que m'hi he deixat una part molt important dels diners que m'he gastat en el viatge. Per començar, aquella nit vaig decidir sopar del buffet (ja que m'havia estalviat un bungalow, almenys menjar bé) i em vaig beure una cervesa. La devia estar esperant molt i es notava. Una dona que seia davant meu es va posar a riure quan vaig fer-ne el primer glop, dient-me que se m'havia il·luminat la cara de cop després d'aquell primer glop. Tenia raó. Allà, vaig passar-hi dues nits més, que ja us explicaré en el proper post, on parlaré de Þórsmörk i el temps a Islàndia.

Panoràmica de la zona d'abans d'Ermstur

En quant a la valoració de la ruta i recomanacions diverses. Dos dies no està malament, sobretot quan el temps pinta que serà dolent (les previsions donaven mal temps per al que hauria estat el meu tercer dia de ruta). Ara, si es pogués escollir, jo recomanaria fer-la en tres. Tot i això, les etapes poden arribar a ser curtes segons com. Estaria molt bé per exemple, poder pujar a fer el cim Hrafntinnusker, però això significaria dormir allà. És una possibilitat però no la trobo massa còmode. Dormir a Landmannalaugar tampoc és, com he dit, la millor opció. La tercera zona d'acampada sí que està prou bé així com la segona. De fet, es podria fer alguna excursioneta pel matí a la zona de l'Álftavatn o bé marxar cap a Ermstur i fer una excursió per allà a la tarda. Com explicaré, la zona de Þórsmörk també ofereix moltes excursions i en aquesta sí que recomano quedar-s'hi. També podria haver-me preparat més per la pluja amb una funda impermeable i uns pantalons impermeables, hehe. Però bé, així tinc aquesta història per explicar-vos. El camí està totalment marcat i és molt difícil desviar-se (excepte potser al principi a la zona de Landmannalaugar, on hi ha molts camins diferents) però aneu amb un GPS, indispensablement. Jo vaig tenir sort i no el vaig haver de fer servir però podria no haver estat així perfectament i per molt ben senyalitzat, si la boira no et deixa veure a tres metres, cal fer-ne ús. He sentit de gent que s'ha mort a 100 metres del refugi per no trobar-lo.

Finalment, la valoració del temps és que ha estat bastant millor del que deien les previsions i he tingut molta sort. Realment, tot i haver plogut, ha representat una petita part de la ruta i a més, no he tingut pràcticament boira cosa que m'ha permès veure bastant bé el paisatge que tenia pels voltants.

Possiblement, demà més.