El Vatnajökull [Vatnajökull] (Glacera de les aigües) és la glacera més gran d'Islàndia i la més gran d'Europa (si comptem l'illa com a part d'Europa). També és la tercera glacera més gran del món on per davant només hi ha Groenlàndia i l'Antàrtida. Per mostrar la mida de la glacera m'he currat rupestrement amb el GIMP i el google maps una imatge on es pot apreciar el Vatnajökull sobre Catalunya:
La punta sotint més a baix de tot és l'Öræfajökull [öraifaiökütl] i just a la seva esquerra una mica més petit hi ha el Skeiðarjökull. Entre aquests dos sortints més grans hi ha Skaftafell. Aquest està equipat amb un càmping, un centre de turisme i molts camins i senders per fer excursions de tot tipus de durada.
El dia 16, tot i tenir festa, em vaig llevar a les 7. La raó era bàsicament perquè a les 8 la Sigrún em portaria en cotxe cap a Skaftafell. Així doncs vam sortir de l'hotel, amb el dipòsit gairebé buit, per creuar el Skeiðarsandur, el desert que hi ha al peu de Skeiðarjökull i que està entre l'hotel i Skaftafell, uns 50 km. A les 9 m'esperaven els Glacier Guides, que per ser membre del personal de l'hotel em van deixar anar amb ells de gràtix. Vam anar al Falljökull.
Allí vam estar caminant durant 4 hores descobrint totes les formes i llocs que amaga una glacera com aquesta. El més fascinant de tot és el constant canviar de la glacera. A priori, sembla que la glacera sigui una cosa estàtica, com la roca d'una muntanya, per vegades que vagis a Montserrat, hi trobaras les mateixes roques i les mateixes coves al seu lloc. El mateix pensava jo amb la glacera, però és completament diferent. En qüestió de setmanes es poden formar forats com aquest:
Amb fondàries que solen arribar als 20 metres. Apareixen coves i desapareixen, i constantment la glacera està en moviment, pressionada per altres llengües del Vatnajökull i per les muntanyes. Vaig torbar fascinant el dinamisme poc aparent de les glaceres, però estan constantment en moviment, i molt ràpid:
A tot arreu pots trobar rierols que semblen tobogans aquàtics de les voltes que donen.
Més tard també ens vam endinsar en alguna cova que vam trobar (no molt fonda, eh!)
Els guies eren un Islandès i un Finlandès molt simpàtics que ens van explicar de tot, des de la formació, fins als canvis que pateixen i tot això. Tot i això, és una llàstima perquè últimament les glaceres estan retrocedint molt, i a un ritme molt ràpid. Es calcula que en cent anys ja no quedaran glaceres a Islàndia si seguim així. Cal dir que això ja havia passat abans i que en l'època de la colonització d'Islàndia el Vatnajökull estava dividit en dos (s'han trobat informes de gent que el creuava cavalgant per la meitat). És una llàstima però.
Per la tarda vaig caminar una mica pels camins de Skaftafell i vaig veure l'emblemàtica Cascada Negra o Svartifoss:
Magnúsfoss
Un dels generadors hidroelèctrics casolans que hi ha per Skaftafell
L'emblemàtic Svartifoss
Les formes de les columnes de basalt són totalment impressionants, sembla que els mateixos nans haguéssin estat allí fa milers d'anys picant i donant forma a la roca.
Per la nit, abans d'anar a dormir, vaig sotir a córrer per cansar-me una mica i vaig tornar a anar al Svartifoss (està a 25 minuts del càmping caminant). Al llarg dels dies hi passaria unes quantes vegades pel costat.
El següent dia vaig decidir encaminar-me cap a Krístinartindar, les muntanyes de més al nord, i a les 10 vaig posar-me en camí per un sender que anava vorejant la muntanya cap a la dreta.
El dia no era especialment dolent tot i que queia la típica pluja polsim que quan t'hi acostumes ja no la notes, a més, com que anava a un pas força accelerat podia anar amb màniga curta (quan parava m'abrigava esclar). Al cap d'una horeta o menys vaig arribar al mirador de Sjónarnípa [siounarnipa] on m'esperava aquesta vista:
El següent dia vaig decidir encaminar-me cap a Krístinartindar, les muntanyes de més al nord, i a les 10 vaig posar-me en camí per un sender que anava vorejant la muntanya cap a la dreta.
El dia no era especialment dolent tot i que queia la típica pluja polsim que quan t'hi acostumes ja no la notes, a més, com que anava a un pas força accelerat podia anar amb màniga curta (quan parava m'abrigava esclar). Al cap d'una horeta o menys vaig arribar al mirador de Sjónarnípa [siounarnipa] on m'esperava aquesta vista:
Estava en mig de la boira però com que tots els camins estan molt ben senyalitzats amb pals no em vaig acabar de perdre. Tot i això, no vaig anar en la direcció que volia de debò. Seguint el camí però, vaig poder sortir dels núvols i al menys a curta distància tenia certa visibilitat.
Així doncs, vaig decidir anar al Mórsárdalur [Mours-aur-dalur], la vall del Mórsár o el riu Mór. És una vall per on passa el riu Mórsá (tal com diu el nom). El riu aquest però, no és com els que ens imaginem. Tots els rius del sud d'islàndia, que passen pel desert són rius de glaceres molt plans amb moltíssimes branques i que de vegades poden portar cabals impressionants. És el cas també del Múlakvísl que es va endur el pont que em va fer fer la vola o bé el Skeiðará, que es va endur el pont més llarg d'islàndia l'any 1996. Així, el Mórsárdal és una vall molt ampla i plana per baix:
Finalment vaig arribar al peu de la glacera on hi havia un petit llac a l'estil Jökullsárlón:
La caminada, amb altres distraccions pel mig, va durar 7 hores.
El dia següent vaig decidir anar a Krístinartindar i aquest cop de debò. Agafant el mateix camí (havent sortit a les 11 aquest cop) vaig arribar a la Sjónarnípa on aquest cop m'esperava un paissatge una mica millor:
La glacera de Skaftafell, Skaftafellsjökull
Tot i això, més amunt em tornava a esperar la boira, però els camins per on anava eren molt bonics així com tot l'entorn.
El que més em va agradar de l'excursió, i sobretot de l'ordre en que les vaig fer, va ser que aquest cop vaig poder veure el Mórsárdalur des de dalt, de manera que podia anar reconeixent tot allò que havia recorregut el dia anterior:
La tornada també va ser per un camí molt agradable:
Finalment, l'últim dia em no vaig llevar ni d'hora ni tard i vaig guardar totes les meves coses. A les 10 vaig començar a fer autoestop per tornar (havia de començar a treballar a l'hotel a les 15). Al cap de dues hores no m'havia agafat ningú així que per prundència vaig trucar a l'hotel on em van dir que la Dóra estava també anant cap a l'hotel (també havia tingut festa) i que em podria venir a recollir. Així, vaig poder tornar a temps per treballar de nou.
Crec que per les properes vacancetes miraré d'agafar un avió intern (que m'han dit que si fa bon dia val molt la pena) i aniré a Ísafjorður, els fiords de l'oest! A veure si tinc sort!
2 comentaris:
Déu n'hi do, quins paisatges!
Super guapo, si senyor. Només mola que facis bones passejades i aprofitis el temps!! Ole ole enveja sana que et tinc.
Publica un comentari a l'entrada