dissabte, de juliol 14, 2012

Reprendre la feina

Avui ha tornat a ser el meu primer dia de treball. Aquest cop però, molt diferent del de farà ara un any. El fet de tornar fa que tot sigui molt més àgil i que només hagis de recordar petits detalls oblidats o aprendre noves coses que es facin lleugerament diferents de l'any passat. Tot i això, comencem pel principi.

Tot comença ahir a la nit després que publiqués el post al blog. En Lukas, germà d'en Macek [Matie], va demanar-li la mà a la seva nòvia i ara són promesos, per això (i una mica en part per la meva arribada vull pensar jo XD) vam fer una festa a "casa nostra". És bastant divertit perquè les cases de personal han quedat dividides amb la dels nois i la de les noies a l'estil furor, excepte la Pavlina, nòvia d'en Lukas, que viu amb nosaltres. Cal dir que l'any passat no era així. Bé, això venia perquè vam convidar a les noies a venir. Realment els companys de feina són molt agradables, els txecs són molt simpàtics i molt treballadors, però alhora també beuen molt. Les islandeses també són molt maques però algunes havien de servir l'esmorzar i no van tardar massa en marxar. Juntament amb les nostres veus i el magnífic talent d'en Johannes tocant l'acordió vam passar la nit cantant tots els clàssics coneguts arreu de les diverses nacionalitats que estavem allí reunides. La nit va concloure sobre les 4 amb la captura la bandera de l'hotel (algú va agafar la bandera de l'hotel i la va canviar per una d'en Bob Marley). Avui al matí ens han llevat a alguns els crits de la jefa quan ha vist el què havia passat, però la bandera s'ha tornat a canviar i realment no ha passat massa cosa, almenys que m'afecti a mi, al cap i a la fi jo no hi tenia massa a veure amb el tema. Una anècdota bastant graciosa.

Per sort jo començava torn a les 15 i per tant he pogut dormir tranquilament fins llavors. El torn d'avui ha consistit en fer de cambrer. Teníem uns holandesos, uns alemanys i uns italians. No ens ha dut massa feina ni massa poca.

Bé, però avui us parlaré una mica del què vaig començar dient ahir: el què més em fascina d'Islàndia és la seva grandesa i petitesa a la vegada. Islàndia és una illa amb unes tres vegades més de superfície que Catalunya i en canvi té una població més petita que una quarta part de Barcelona, unes quatre vegades la de Sant Cugat. 300.000 habitants. Trobo impressionant que una nació amb tan poca gent pugui funcionar com funciona: Metges, mestres, botigues, centres comercials, restaurants, companyies telefòniques, diaris, notícies... penseu que tenen de tot. Comptant que hi ha un 65% de la població entre 15 i 64 anys, ens deixa amb 195000 persones capaces de treballar. Hi ha una universitat a Reykjavík amb carreres tan diverses com fisioteràpia amb 25 places (ho dic perquè és el què estudiarà la Fanney i m'ho ha explicat). Penseu que hi ha d'haver diversos professors per les assignatures. Hi ha diversos diaris, una televisió nacional i notícies per explicar, clar que molt probablement la magnitud dels mitjans de comunicació deu ser similar a la del cugat.cat m'imagino. Hi ha metges i hospitals als pobles principals. Reykjavík i l'àrea dels voltants té diversos centres comercials. Hi ha llibreries, i llibres en islandès, és a dir que hi ha d'haver editorials islandeses i suposo que també impremptes. Diverses companyies telefòniques, per tant gent que treballi a les botigues, tècnics per qualsevol instal·lació... etc Hi ha més d'un banc, més d'una companyia aèria amb els seus pilots d'avió i hostesses/assistents de vol.... on vull arribar és que hi ha tan poca gent i tot i això n'hi ha per tot. Creieu que a Barcelona hi ha com a mínim quatre persones que es dediquin a CADA cosa?